martes, 4 de diciembre de 2012

11 de diciembre: Maneras de vivir

Joan Francesc Mira es una figura poco conocida en el ámbito internacional pero muy importante en las letras catalanas. Filosofo y antropólogo, historiador especialista en temas de la historia de Grecia y Roma, es además Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ha publicado como antropólogo la Crítica de la Nación Pura y ha traducido al catalán algunas obras canónicas como la Divina Comedia; como escritor de novelas, se le considera un hito en la prosa valenciana del postfranquismo.
La obra que comentamos este mes es parte de una trilogía aún inacabada. El primer tomo, Els treballs perduts, está ambientado en los barrios más antiguos de la Valencia actual y desarrolla un paralelismo entre los problemas del protagonista y los trabajos de Hercules, con múltiples referencias a la antigüedad grecorromana. El segundo tomo de la trilogía es Purgatori, que se desarrolla en la Valencia del Ensanche, construida en el siglo XIX, y presenta un problema casi medieval entre dos maneras de entender la vida: la del hermano modesto e inquieto por lo que para él son los problemas esenciales de la vida y el hermano sólo preocupado en vivir la vida en el lujo y centrado en su propia autosatisfacción. El tercer libro de la trilogía aún no ha sido publicado, pero el autor ha dicho que estaría ambientado en la Valencia ultramoderna y plantearía problemas similares a los que se tratan en los inicios de la modernidad (cogiendo como modelo la Ilustración, principalmente).
En Purgatori, el autor mezcla las descripciones de los ambientes urbanos, que aquí son esenciales, con la de los estados anímicos de los personajes y con los problemas filosóficos. Buen ejemplo de ello es el siguiente párrafo:
Pere Sorell digué que havia de descansar uns minuts, caminar a penes uns pocs centenars de metres ja el fatigava i van seure en un esglaó de l’extensa escalinata de l’estació d’autobusos, de cara a l’antic riu i a la ciutat fundada en la seua vora dreta i d'esquena a la lletjor de l’edifici públic d'arcades de ciment envellides i brutes. Asseguts, van parlar, més el malalt que el metge, que la visió que els viatgers d’autobús troben quan arriben a València per aquesta estació i baixen per aquestes escales. Salvador mateix hi havia vingut alguna volta amb el cotxe de línia de Vallalta quan n’hi havia, ara ja no n’hi ha perquè ja no es rendible, i el malalt es va preguntar de quina vila o ciutat d’aquest regne i país de València devien haver desembarcat aquestes parelletes d’adolescents que seuen també en els graons de l’escalinata amb les motxilles encara a l’esquena o entre les cames obertes i miren com ells el panorama urbà tallat per l’ample curs del Túria entre dos murs de pedra de tres o quatre o cinc segles perfectament tallada i rematada, l’obra de Murs e Valls era més d’una llegua de riu, més de sis quilometres, li recorda Pere Sorell, quan cap ciutat d’Europa no havia fet pels seus rius d’aigua abundant una doble muralla de pedra tan perfecta com aquesta va fer per al seu riu sense aigua regular, i a mes no riu central sinó tangent, un riu com una vall o fosat, i ara Salvador Donat i el seu company ocasional contemplaven el trànsit incessant de cotxes en aquesta banda del mur: fa temps que es va acabar el silenci dels carrers en Dijous Sant i quin sap on va tanta gent aquesta vesprada o que venen a fer a València tots aquests viatgers que incessantment baixen les escales (...) I així van passar uns minuts més contemplant el llit del riu esdevingut espai d’esports, pistes de ciment i camps de gespa, i a l’altra banda els arbres d’un dels jardins botànics més antics i precoços del món i parlant de l’edifici lúgubre de l’Associació Valenciana de Caritat, a la vora del riu i tocant el Botànic, que es una construcció allargada i sinistra que a ell li recordava el degollador municipal per on havia passat no molts dies abans conduït per Salvador Llorens cap a La Fe, el mateix color i la mateixa classe d’obra i de rajola, com la presó de dones i la presó model, no tant monumental però més trist encara; a la porta es veien figures dretes contra el mur quietes de cara al riu i a l’últim sol de ponent de Dijous Sant, Ubi Caritas et Amor, segurament allà no hi havia amor ni els rentaven els peus però almenys cada dia reparteixen menjar de calent i Pere Sorell comenta que no son pocs, son moltissims de desemparats eventuals i permanents (...) i allà havia conegut joves malalts amb la seua mateixa malaltia que s’estimaven més aquest aixopluc precari que entrar en un hospital, segurament perquè La Fe els obliga mentre la Caritat els deixa lliures. Ja tornava a jugar amb les paraules.
Joan Francesc Mira, Purgatori
Más sobre Mira en:

No hay comentarios: